El Bloch Gris

http://xarxanet.org/cultural/noticies/la-canalla-castellera-universitaria-portara-casc-partir-del-setembre

Seguint l'estela del post anterior (al final el Bloch Gris ressuscitarà), parlaré una mica del tema del casc per a canalla universitària.

La meva posició sobre el casc de canalla es pot considerar, també, prehistòrica o troglodita i segueix el corrent d'opinió tradicionalista o atàvic. En general, hi estava en contra perquè em semblava una imposició de la societat mediàtica neuròtica i perquè em fan urticària les obligacions "per al teu bé", com el tema del cinturó de seguretat als cotxes o les prohibicions de fumar a dojo. Hi havia altres arguments contra el casc que, en tot cas, en mi eren subsidiaris i que, al capdavall, no podien competir amb aquesta increbantable raó: la canalla és l'element més fràgil i cal protegir-la al màxim.

I resulta que després d'aquell procés, que com tothom sap es va accelerar i va ser una mica un nyap, i després que la major part de les profecies apocalíptiques que alguns vociferaven s'hagin demostrat totalment insubstancials, arriba l'hora que els castellers universitaris també se l'hagin d'entaforar a les seves closques.

Si busqueu, trobareu el post contra el casch en aquest bloch. El tema de la protecció obligatòria estil "cinturó de seguretat", en versió demagoga (que m'encanta), apuntava que per aquesta línia s'acabarien posant xarxes al voltant dels castells a plaça (semblantment com es posa de vegades a assaig) i que pujaríem amb arnesos, com també s'ha vist en algun castell estrany, com el dels Borinots l'altre dia al monument casteller de Barcelona o l'anunci aquell d'una companyia telefònica de fa uns anys.

Resulta que el senyor Guillermo Soler, gerent de la CCCC, afirma que sempre s'ha parlat del casc per a la posició de canalla, no per a l'edat. Però sigui com sigui, és evident que el casc es va adoptar per protegir els nens. Va ser amb els dosos que es va començar a cobrir també majors d'edat (en la nostra colla, molts cops la Iris i la Mar, com a mínim). No sé pas què n'opinen elles, però a mi sempre m'ha semblat que ens el podríem estalviar en aquests casos. Però bé.

Però bé, arriba el cas que el casc s'estén també a la canalla universitària, amb tot de problemes que expliquen els Ganàpies, que van votar-hi en contra en l'assemblea de la CCCC, com es pot llegir a l'article, sobretot per raons laterals, no de qüestionament del casc en si mateix. Si no, no s'haurien deixat fer l'estudi, suposo.

Deixant de banda la manera com s'ha votat això (el nostre representant a l'assemblea, per exemple, va votar-hi a favor sense consultar-ho a ningú de la Junta actual), el casc universitari és un graó més en l'escalada cap a la sobreregulació en seguretat. Això no sé qui ho ha demanat, però no trobo que ompli cap necessitat real: porto molts anys voltant per colles universitàries i no em sona cap lesió craneal mínimament destacable (però puc estar equivocat).

En resum: de la mateixa manera que un ciclista urbà pot decidir si vol anar amb casc o no, perquè ja és prou gran i sap quins riscos assumeix, igualment un casteller unversitari, que té un mínim de seny i de responsabilitat, que signa una fitxa cada temporada i no és precisament subnormal, sap què està fent quan s'enfila al castell. El casc de canalla en colles convencionals pot ser justificable, i em sembla molt bé; l'universitari no l'entenc de cap de les maneres i no entenc per què collons les colles convencionals s'hi han de ficar.

Reprenent, doncs, el fil del post de fa uns anys (que va aconseguir, per exemple, que un membre de l'equip de canalla de la colla d'aleshores m'engegués a la merda), imposar mesures de seguretat innecessàries tendeix a fer que aquesta activitat sigui cada dia una mica més idiota, més paternalista; tendeix a consolidar l'argument "arnés de seguretat" i "matalassos a terra per si un cas"; tendeix, en fi, a imposar regulació sobre regulació a unes colles que bàsicament només han entrat a la CCCC per pagar una assegurança que, d'una altra manera, és molt més cara -gairebé inassumible.

Doncs res, visca el casch i per molts anys.

Torno i no és per parlar (gaire) de castells. O sigui que podeu saltar-vos aquesta merda de post abjecte.

Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, avui el mestral ha descarregat fort al Baix Llobregat, amb fortes ràtzies a l'entrada de Martorell. Els ciclistes que li han plantat cara han sortit vencedors però han estat greument ferits a les cames, que han quedat trinxades a causa de la metralla d'algun bombardeig ocasional.

La Batalla del Llobregat va tenir lloc en temps remots, en època prehistòrica. En aquells moments el món no era el pacífic i civilitzat planeta que coneixem avui, completament racional i regulat eficientment i eficaç per tot de lleis i reglaments burocràtics sancionats pel Monarca. No: encara els Herois, els Mínies, els Semidéus no havien davallat amb el Foc dels Déus, encara les Roques Simplègades entretopaven i Heracles no havia superat els seus treballs. Era un món hostil i ple de perills i monstres: quilòmetres de tresqueres terregoses serpentejaven entre volcans, el fum dels quals emboiraven el camí de Febus.

El Ciclista Prehistòric superava cada dia aquests greus perills: tot de monstres amenaçadors l'atacaven, braolaven, vomitaven fel i ràbia. Aquell dia Èol va desfermar la capsa dels vents i un Notos furient el batzegava sense pietat. L'home centaure, galopant la seva bici, va tornar a vèncer els perills dels camins i dels cels i va poder arribar al jardí delitós de les Hores, esperant que l'endemà hi hauria de tornar, com un presagi barat de Sísif.

Segles més tard, l'home va aconseguir sotmetre la Natura i els orígens mítics de la Humanitat van quedar, també, sepultats sota l'asfalt. La batalla del Llobregat es resolia fàcilment per autopista i el Mestral només era un comentari d'ascensor. Les guerres de debò es feien amb Kalashnikovs a molts quilòmetres de casa, i tot era bo.

Però jo encara em considero força un home prehistòric. Llegia Blai Bonet i en certa mesura em recordava l'home salvatge de Palau i Fabre.

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
de la sang.

El poema l'he copiat d'internet i no era el que volia; tant és.

Hi ha certes coses que en general em rebenten. No deu ser gaire sorprenent que confessi que la societat em sembla una bogeria la miris per on la miris: està feta d'una manera que no encaixa gens amb la meva forma d'entendre la vida. Un dels exemples més patents és el de les comunicacions: en concret, per no allargar-me massa, com afecta l'urbanisme. Les ciutats són inhabitables, a menys, esclar, que visquis a la zona alta d'Esplugues i voltants. No es pot sortir al carrer sense el perill que t'atropellin, sense sorolls constants, sense ensumar pudors infectes durant tot el dia i part de la nit. La ciutat és una merda.

Però sóc un prehistòric.

Aquests dies estic llegint La societat de l'espectacle, que a banda de la retòrica marxista insofrible parla de moltíssimes coses que encara defineixen la societat actual i que apareixen constantment en les crítiques més o menys contraculturals o antisistema. Deixant de banda el tema de l'urbanisme, que també el tracta, el tema central és efectivament l'espectacle com a forma de dominació social.

Sobre aquest aspecte, com que no em faré entendre i com que segurament no en tinc ni puta idea, només comentaré el tema dels castells com a espectacle. El motiu de fons, real, per estar contra el concurs és tot el que significa espectacularitzar aquesta activitat. És el que vaig mirar de fer entendre a l'article per a l'Efrèn i és d'on surten la major part de les merdes subsegüents: punts, rànquings, valoració dels castells i de l'esforç de les colles, etcètera. Un concurs prepostmodern encara l'acceptaria: les colles de Valls o Vilafranca matant-se per fer millors castells que el del costat: això m'agrada. Però no m'agrada com a espectacle comercial.

Avui a la UAB una noia que havia estat a Ganàpies quan jo hi era ens explicava la seva experiència com a tècnica de museus, i comentava els productes i el màrqueting que feien per mirar de vendre's. Una retòrica que no m'agrada gens.

Però sóc un coi de prehistòric intransigent. I me la sua bastant. Sé que no convenceré ningú, però és impossible que em convencin a mi, tot i que reconec que de moltes coses només n'he sentit tocar campanes. També em considero un tocacampanes eixelebrat, o sigui que me la sua doblement. I sento força fàstic per aquesta societat, per la retòrica estúpida que regalima i ho envesca tot, per aquest món absurd ple d'onades de consumisme inútil. Jo només vull viure tranquil, no necessito totes aquestes futilitats que veneu.

Els discursos, evidentment, també es venen; d'una altra manera, però es venen. L'independentisme actual, per exemple, és un producte tan fastigosament postpostmodern o com coi se digui, que gairebé preferiria enterrar-me en una cova. De fet, fa temps que he abdicat de mirar d'entendre res i segur que jo també sóc un poti-poti de tòpics. O sigui que a la merda.

I paro. En tot cas: com que estic fart de sentir discursos fabricats de tòpics i de relats oficials, cada cop que en torno a sentir un em cago en déu i en sa puta mare. No escolto, l'engego a pastar, o m'excito i bec una altra cervesa. Una de les gràcies de la literatura no comercial és poder llegir discursos més o menys sincers, en el sentit d'acostar-se a una veritat real. Però què sé jo: visca el Barça.

Ahir, per a mi, va ser un dia nefast. Això és la crònica censurada d'un seguit d'ensopegades ben típiques en mi: diuen que la positivitat atreu la sort i per això dec regalimar dissort.

Vem anar a Salt, Girona, al Torneig de Futbol Intercasteller, un esdeveniment etilicoesportiu que organitza una colla castellera diferent cada any. Ens llevàvem amb Esplugues nevada i preníem l'autopista amunt fins que sortia el sol i feia un clima agradable a Salt. Era un matí radiant i jo em trobava molt bé.

Un cop instal·lats mínimament al camp el primer que vem fer va ser anar a comprar cerveses: 48 llaunes en dues bosses isotèrmiques amb glaçons. Jo ja sabia que a la nit estaria fet una merda, però amb tot cap a quarts de tres ja n'havia begut sis o set.

El segon partit va ser contra els Borinots. S'havia mig despenjat l'estelada que havia posat rere la porteria; anant-la a recol·locar una pilotada de rebot dels santsencs em va partir les ulleres per la meitat i em va trencar un vidre. Sort que duia les de recanvi, que havia pres per si de cas: en dies de voràgine alcohòlica mai no saps què pot passar. Fins al moment encara no havia tingut temps de beure gaire (n'havia begut tres), però és evident que amb més reflexos segurament podria haver evitat que l'hòstia fos tan forta.

A la fase de grups havíem guanyat amb força diferència a Cornellà (7 a 2 o una cosa així), havíem empatat a 1 amb Sants i havíem guanyat també amb força marge els Salats de Súria. Vaig menjar l'entrepà cap a les 3 mentre els de Cornellà es barallaven amb els Borinots (un de Sants va fotre una plantofada a la cara a un de Cornellà) i a la fi vem baixar cap al poliesportiu on dormiríem. Havíem quedat empatats a punts amb Sants, primers de grup, que tenien millor gol average; ens classificàvem segons i jugàvem contra Berga, que eren bons i ens van guanyar 3 a 0.

A aquelles alçades, ja començava a anar perdut. En algun moment vaig sortir a fer un riu; ja era fosc, però un segurata em va veure i em va dir que em posaria una multa de 800 euros, que ja veurem perquè no em va donar cap resguard de res. Aleshores, després de perdre el temps amb aquell imbècil, vaig adonar-me que estava a la deriva de la nit, naufragat, derelicte. Vaig mirar al voltant i vaig fer memòria d'on tenia la motxilla; vaig anar amunt i avall fins que a la fi la vaig trobar. Després vaig mirar d'entrar al poliesportiu. En algun moment vaig jeure en un pàrking i vaig fer un clucull. En fi, vaig retrobar el poliesportiu i vaig sentir-me molt estrany: alguns havien desaparegut, d'altres no s'havien bellugat gens i semblava que l'hora o dues hores que havia estat a la deriva no haguessin transcorregut mai. Vaig observar que hi havia un moviment de deserció imminent i vaig veure que no fotia absolutament res a Salt, que estava ofegant-me en la nit gebrada i que si seguia enfonsant-m'hi podia acabar molt malament. Em trobava realment naufragat de totes totes, agafat a una fusta esperant que la següent onada acabés de sepultar-me. O sigui que vaig pujar al cotxe i vaig marxar de Salt.

Hem quedat tretzens, finalment, igual que l'any passat. Vaig veure que l'equip tenia molt bon nivell, però amb Berga ens vem començar a desinflar. Ara, amb més calma, em fa una mica de ràbia haver-me perdut la part divertida de l'Intercasteller: la nit, i també el diumenge de ressaca. Però al cap i a la fi no m'importa gaire haver-m'ho perdut. Em fa més mal el blau de l'ull del vidre trencat, i aquesta mena de forat negre que sento.

Què, gran crònica de l'Intercasteller, oi? Podria explicar una mica més com vaig viure el que vaig veure, però passo. Al vespre vaig tenir el que normalment s'anomena "nàusea" en versió de lucidesa alcohòlica, un moment en què els fets es presenten diàfanament inconnexos i absurds, successió d'instants presents sense passat i sense futur, sense res que els justifiqui: tot el que podria redimir l'existència s'esvaneix, s'esboira, s'envola, s'enfuig i només quedo jo amb la meva estòlida solitud.

Vaig pujar al cotxe i vaig mirar per la finestra com travessàvem rabents la nit fins a Esplugues. Vaig dir adéu a Girona i amb recança vaig dir adéu als qui m'havien portat a la Closca, i vaig dir adéu a la Closca i vaig pujar a casa, i vaig decidir que aniria a veure el Barça a l'Avenç amb una o dues o tres mitjanes.

Aviat posaré més fotos aquí.

L'Assemblea del 2013 ha estat tranquil·la i àgil i, malgrat que s'ha celebrat ja segons els nous estatuts o nou reglament de règim intern, no hi ha hagut al cap i a la fi cap novetat destacable en la successió dels fets.

Com cada any, el Marquès va decidir que havíem de llegir l'acta de l'any anterior. Sempre ho demana, segurament per fer-se el graciós, però és soporífer escoltar la Sílvia, la secretària, com recita sòpitament l'ensopit text de l'acta.

Un cop enllestit --moment que vaig aprofitar per trascolar el que em restava de suc d'ordi fermentat; sense el nèctar de Demèter encara hauria xerricat més les meves paraules després-- la Sílvia va repassar l'estat de comptes que, tot i que sembli mentida, va sortir amb força beneficis en esguard d'altres anys. Això és degut, segons el meu parer, al fet que hem augmentat molt els ingressos propis: tot i que algunes activitats eren parcialment gratuïtes i algunes força deficitàries, el còmput global ha estat bastant positiu. Per això, tot i que tant la Sílvia com el Tarrés deien que «hem fet més coses amb menys diners», jo ho matisaria i diria: «hem fet més coses amb menys diners públics però amb molts més recursos propis».

Bé, deixant de banda això, la Sílvia va recordar com funcionava el cens, que va ser aprovat tot seguit.

El quart punt era la valoració del Tarrés, president sortint, que va repetir que hem fet més activitats amb menys diners (que ja he matisat), i que a més a més hem fet guardiola per ser més independents de les subvencions públiques. Va explicar breument com està el tema de la Nau (local d'assaig), va afirmar que el 2012 ha estat un any fantàstic (és cert) però va recordar el tema del Pau, que va estar sobrevolant les nostres clepses constantment dissabte.

Aleshores va ser el torn del Rai, que va valorar l'any casteller, que es resumeix que ha estat molt positiu perquè hem crescut socialment i tècnica, amb el 4de8 com a bandera, però que han quedat coses a l'agüera i que per tant no ha estat tan satisfactori com hauria volgut. Va demanar disculpes pels errors que hagi comès, va agrair la feina de la Junta en conjunt i en especial de la Marta, i va desitjar-nos molta sort als qui ens quedem pul·lulant i donant pel cul aquests dos anys que vénen.

Com que no hi havia ni precs ni preguntes, vem passar directament a la presentació de les candidatures tècnica i administrativa, que tenen un projecte comú tot i que es voten per separat; si una es tomba, la candidatura conjunta també se'n va avall. El Lluís va explicar les línies mestres del projecte tècnic, que en el paper dels apunts se'm fan molt llargues i que, per tant, abreujaré molt: va dir que s'hi presenta perquè li encanten els castells i és la seva segona família, va dir que l'objectiu principal és fer castells de vuit gaudint i passant-nos-ho bé; va explicar breument el calendari, que és més comprimit per concentrar millor els assajos, i amb tres dates clau amb un castell a l'agenda per a cadascuna; i que no descarta truites en vinagre com el 5de7a o el 9de7, andròmines que jo abomino però que ell defensa perquè afirma que ensenyen coses noves. En fi, la qüestió és aprendre fent castells, estar-hi bé, que siguem cada cop més; que els troncs siguin encara més tècnics i comptin amb més recanvis; va dir que li faria molta il·lusió que els músics poguessin fer un concert de gralles pels vint anys; que la pinya del 4de8 es pugui tancar amb tres cordons a assaig... En fi, moltes coses que tampoc no cal especificar excessivament en un bloch dels trons.

El Ramon va començar també agraint la feina dels equips anteriors, sobretot del Tarrés, va confessar que estava també molt il·lusionat i va dir que el seu objectiu principal és fer créixer i consolidar la massa social, per a la qual cosa va explicar la seva concepció de l'escola de castells, que difereix un pèl de la idea que en té la tècnica, i que parlant jo amb el Pujo, que té tots els números de ser qui la porti, no sé ben bé com funcionarà. La Junta vol estendre al màxim la participació activa en l'organització i gaudi de les activitats de la colla per tal que siguem cada cop més i més ben avinguts; per a això, l'àrea de dinamització s'ha reforçat molt, i enguany la portarà el Sergi, que segur que ho farà molt bé. Si el Lluís havia dit que la prioritat era que la gent s'ho passi bé fent castells, el Ramon va dir exactament el mateix: que tothom se senti a gust a la colla. Va parlar de la figura del soci col·laborador, va recordar que al 2014 farem vint anys i que haurem de planificar-ho, etc. Després va donar veu a la gent de la Junta: el Sergi, la Marta i jo mateix, parlaments que em salto.

Els dos equips van sortir elegits per unes majories absolutes molt àmplies i, després d'una pregunta del Pujo sobre la Nau, es va donar per acabada l'Assemblea del 2013.

La meva valoració és molt positiva. Jo fa força anys que estic per la Junta ocupant un càrrec similar que ha tingut noms i posicions en l'organigrama lleugerament diferents durant el temps. Aquesta és la meva novena temporada a la colla, tampoc no és tant, però les he vist de tots colors a la Junta i a la colla en general. Aquests dos anys han sigut molt intensos per molts motius: a banda dels temes del Ramon i del Pau, que ens van destrossar, durant aquests anys la Junta s'ha anat renovant molt profundament i hem anat fent cada cop més coses a mesura que la colla creixia cada vegada més. Hem hagut d'afrontar problemes i esdeveniments cada cop més variats i enrevessats; l'activitat s'ha engrossit considerablement. La Junta no sempre ha sabut afrontar tota aquesta problemàtica i ha anat adaptant-se i guanyant experiència amb el temps; de la Tècnica no en parlo perquè la conec poc des de dins --sempre havien estat força opacs. Un dels objectius de la renovació dels estatuts era que hi hagués un clima d'entesa i de front comú entre la part administrativa i tècnica de la Colla; sigui pel que sigui, aquest any em sembla evident que sí que hi ha allò que ara se'n diu «sinergia» i que, després d'aquests temps tan durs, ara serà tot molt més fàcil i que ens ho podrem passar bé, també, en la puta Junta dels collons.

En fi, els castells continuen i fet i fet jo no en descanso mai. Per cert, la revista ha quedat força bé.

Avui hem estrenat l'any casteller 2013, un rècord de precocitat probablement: som dia 2 i ja estem alçant pilarets per les places o camps de futbol. Els companys de Cornellà havien contactat amb la Federació Catalana i finalment hi hem estat convidades totes les colles del Baix Llobregat. Després de negociacions i gestions, es va decidir que faríem tots plegats nou pilars amb els colors de la bandera de Catalunya. Cornellà n'ha fet tres, els Castellers d'Esplugues i Matossers dos cadascuna, Castelldefels i Sant Feliu un respectivament. Hi havia també representants de la Jove de l'Hospitalet, de Viladecans, Carallots de Sant Vicenç, Begues i Gavà. Tota la comarca del Baix Llobregat donant suport a les seleccions catalanes, ha estat bonic.

Havíem quedat a quarts de sis a uns cinc minuts de l'estadi per preparar els pilars i assajar una mica. Hem anat enfilant cap al camp de l'Espanyol xino-xano els més de 450 castellers que hi érem. Una mica de desori per entrar. M'hi he trobat el comando minyonetti habitual per allà. I finalment hem aconseguit passar a dins, poc abans que entonéssim Els Segadors a viva veu...

Feia una mica de fred i hi havia algunes clapes buides a la graderia. Segons l'speaker érem 27.200 espectadors: diuen a la ràdio que es la pitjor entrada d'un partit d'aquests des de l'any 1997. La primera part ha estat distreta, amb Catalunya atacant força i amb un gol de penal al segon minut que des del nostre lloc, al gol del Prat, no ens ha semblat gens clar. Ha marcat Sergio González, mig retirat, jugador amb més partits lluint la samarreta de Catalunya i amb una panxa bastant conspícua. El partit ha estat entretingut i quan faltava un quart d'hora per acabar la primera part hem baixat cap a la gespa.

Després d'algun moment de desgavell hi hem acabat entrant, per una portella molt estreta, i ens hem anat col·locant per les bandes del camp. Ens hem fet algunes fotos, hem anat cap al centre del camp i, en acabat, mirant cap a la banda de tribuna, hem alçat els pilars, que han anat raonablement ben coordinats, llevat d'alguna de les teles que s'ha desplegat més tard i una enxaneta que ha trigat més a enfilar-s'hi. Les fotos són força maques.

Hem tornat a les grades que ja havia empatat Nigèria. El partit ha semblat molt més avorrit i l'equip africà ha anat prenent el ritme del partit, amb un davanter o extrem molt motivat. Fins i tot els hooligans de més avall estaven més callats. Els crits d'independència, les onades, s'han anat repetint, i a la fi hem tocat el dos, he pujat a la bici i fins una altra.

Esperem que sigui l'últim partit de costellada nadalenca. Estaria bé tornar-hi l'any vinent, amb una selecció reconeguda internacionalment d'un Estat independent. Però bé, això dels partits de seleccions sempre m'ha fet una mica de tírria i més aviat vull que la tinguem per una mínima decència de país... En tot cas, segueixo pensant que la fórmula d'aquests partits fa temps que ha caducat.

Algunes fotos.

Ahir era l'actuació típica de Nadal dels Arreplegats a Biologia, que en principi diuen que és el seu aniversari. Hi actuaven els Marracos de Lleida, els Pataquers de la Rovira i Virgili i els Emboirats de Vic. Els Ganàpies eren a Mataró amb les altres colles, Xoriguers i Passerells. Havíem estat voltant pel Palau de Pedralbes fent fotos i, després de fer el cafè al bar de la Facultat, a tres quarts de tres llargues vem passar pel pati on consuetudinàriament, d'uns anys ençà, se celebra aquest meravellós esdeveniment.

De fet, hi havia anat sobretot perquè havia sentit que volien fer el 7de7, una construcció que jo anomeno truita de set i que em picava la curiositat veure en mides universitàries. En tot cas, es va acabar descartant no sé ben bé per què, suposo que els assajos no van acabar de ser satisfactoris. Per l'experiència, però, amb aquest castell, per poc que tinguis un tronc bregat i tres cordons solvents de pinya, és una construcció sense gaires complicacions...

Hi passàvem amb el 4de7a dels Arreplegats coronant-se. La foto em va quedar molt moguda.

Com és lògic, no vaig veure com havia anat. Mirant una altra foto per Twitter sembla que va estar molt sòlid, amb unes mides bones, però és difícil parlar així... i és poc professional. Diuen que va ser espectacular.

Poc després els Pataquers s'hi posaven, amb un 4de6 que, vist des de lluny, em va semblar que estava prou bé, amb terços una mica entrats --però era lluny! Segueixo sent massa poc professional.

Els Pataquers, que tradicionalment han tingut problemes per dur gaire gent fora de Tarragona, porten una temporada molt bona, amb un parell de torres de sis i el cinc de sis, i ahir a la Diagonal van fer una actuació meritòria. D'altra banda, sempre han tingut una relació diguem-ne procel·losa amb aquests verds, com això dels apadrinaments... Però res, jo què sé, si tot m'ho miro, com els castells a plaça, de tan lluny!

Tot seguit, els AZU tiraven el 5de7 que, des de la mitja distància, vaig veure força bé però un pèl remenat tota l'estona, amb una rengla que per segons estava incòmoda, oberta, ben parada a terços i recuperada a quarts... però jo què sé, si no en tinc ni puta idea de castells. Van celebrar molt aquest castell, que és un dels que més m'agraden, tot s'ha de dir, i que fet per universitaris és bestial.

Aquí, una noia maca del públic veient com es defensava la descarregada del castell. Sembla que les alçades tampoc no eren les més idònies:

I res, el 5 havia pujat al segon peu i, com és costum, les gralles no van tocar fins que els terços estaven ben col·locats i els quarts del tres ja havien començat a pujar. En acabat, era el torn dels Pataquers, que seguien signant una encomiable actuació portant un 3de6 que també va semblar una mica remenat però sense gaires problemes seriosos.

Però, és clar, també m'ho vaig mirar de lluny. Tot seguit, els Marracos provaven el 2de5, típic castell difícil de comentar, sobretot per la poc professional distància que cada cop em separava més del lloc d'actuació, que segons diuen, i com és ben evident, és ben poc agraït per fer fotos.

Era el torn dels conspicus Arreplegats, que portaven l'andròmina folrada, el 2de7f, que donada la meva poca capacitat analítica tècnica potser val més que deixi passar. En tot cas, com que m'agrada embardissar-me per esbarzers, jo diria que el folre va haver de treballar força, sobretot per la banda de la descarregada (si és que l'anomenen així, jo què coi sé); el segon (el terç, perdó...) d'aquella banda va aguantar bé i el terç la va parar molt bé.

I tot seguit els Pataquers i els Marracos, en estranya ronda conjunta, feien això:

Que com es pot veure la foto està borrosa; això és perquè havia anat a buscar beguda per a mi al bar d'on fa uns dos anys ens van fer fora per jugar-hi a la botifarra. Vem arribar molt just per veure com coronaven els seus castells les colles respectives: Pataquers, un 2de5 que així de trascantó no em va semblar gens problemàtic; Marracos el 3de5 net que es veu a les imatges. Després, els Emboirats, que encara no els havia vist fer res, van tirar el 2de5, que també vaig albirar des de lluny mentre rumiava quan em concediran el Pulitzer.

En fi, ja faltava molt poc per acabar i els verds tiraven el pilar de 6 amb folre. La meva companyia em burxava per fotre el camp, o sigui que sobre això no vaig apuntar res a la meva llibreta dels horrors. En principi, el segon (el terç, perdó...) no estava gens còmode, amb unes mans que van haver de treballar de valent; finalment es va poder salvar amb una gran feinada de tothom, i alabat sia Jaume Barri, benigne i magnànim.

L'actuació havia estat molt ràpida, potser perquè no hi eren els Ganàpies, colla especialment lenta muntant pinyes; potser perquè tot va anar rodat, sense llenyes ni intents desmuntats i un sol peu, el del 5, desfet. També, potser, perquè de les quatre colles només dues van fer totes les rondes que tocaven, a més del tema de l'estranya ronda conjunta. Encara hi havia llum per estona quan va acabar la cosa, i això que la puntualitat a l'hora de començar va ser la típica universitària, gairebé una hora tard. De vegades això sembla que s'eternitza, que ha de durar fins l'endemà: però ja se sabia, mercès als maies, que «no hi ha demà».

En tot cas, per les presses de marxar, no vaig veure els pilars finals, que segons Twitter van ser aquests:

Birreiros @Birreiros
La diada tanca amb 2P4 de @PataquersURV, P4 de @MarracosUdL, 3P4(1c)de @arreplegats i P4 de @EmboiratsUvic

Segons diu l'Alexandre, @xatin16, sempre que actuen plegats Marracos i Pataquers la colla local cau. Així, AZU va caure en un dels pilars de 4, i apa.

I apa, tu, aquesta diada és la que tradicionalment clou, per a mi, l'any casteller. Aquesta chrònica és de les que més problemes em porta normalment, o sigui que ara me la remiro i l'esporgo si cal.

Segons el mateix Alexandre:

@arreplegats 4d7a-5d7-2d7f
@PataquersURV 4d6-3d6-2d5
@MarracosUdL 2d5-3d5n
@EmboiratsUvic 2d5

Fotos.